LA PRÀCTICA DEL MINDFULNESS

El mindfulness o l’atenció plena es defineix com un estat de consciència que implica focalitzar l’atenció conscient a la pròpia experiència, moment a moment (Brown & Ryan, 2003).

Es a dir, centrar l’atenció de manera particular (de forma voluntària, a propòsit) en el moment present i sense judici.

La pràctica de la atenció plena té els seus orígens en les tradicions contemplatives orientals, i més concretament en la tradició Budista.

Aquests darrers anys s’ha observar en el nostre context un gran interès per programes d’intervenció psicològica que incorporen pràctiques basades en el mindfulness.

Aquest interès es sosté pels efectes que tenen aquestes tècniques en una gran varietat de variables psicològiques, així com pels seus efectes sobre l’activitat cerebral.

Si bé sembla que es tracta d’una pràctica simple, això no significa que sigui fàcil i requereix un esforç i disciplina, ja que la nostra part de funcionament inconscient i comportament automàtic ens dificulta enormement aquest treball, estan presents de forma molt intensa en el nostre funcionament diari.  

Cal un fort compromís intern i realitzar algun cert tipus de treball per a sortir airosos del nostre intent de captar els moments de forma conscient i mantenir l’atenció plena.

En general, la corrent de pensaments que flueix per la nostra ment ens deixa poc espai per a simplement “ser”, sense haver de córrer d’aquí cap a allà fent coses constantment. Ens deixem portar per impulsos i pensaments que corren per la nostra ment com un riu, i ens quedem atrapats en el seu torrent fins que acaba inundant les nostres vides.

La pràctica del mindfulness ens donarà eines per sortir d’aquesta corrent, seure a la vora d’aquest riu i aprendre a escoltar, de tal forma que enlloc  de dominar-nos ens serveixi de guia.

Efectes neurobiològics

En un context clínic aquestes tècniques són considerades molt útils per tractar símptomes propis de trastorns com la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta, el TDAH, trastorns de la son, o altres. Així com els dolors físics i el malestar.  

Els estudis realitzats mitjançant tècniques de neuroimatge han mostrat mostren que la pràctica continuada de mindfulness produeix una major activació de les regions cerebrals implicades en l’atenció sostinguda, la inhibició de la resposta i l’atenció davant de sons distractors (funcions executives). Al mateix temps que produeix una menor activació cerebral de les regions relacionades amb les emocions negatives i el pensament discursiu.

També s’han observat altres canvis, com canvis en la concentració de la matèria gris en àrees relacionades amb l’aprenentatge, la regulació de les emocions o el processament auto-referencial, activació dels circuits relacionats amb l’empatia i la teoria de la ment, o un efecte positiu sobre el sistema neuroendocrí i immunològic davant situacions d’estrès.

I tot això és possible gràcies a la plasticitat cerebral ja que s’ha estudiat que existeix una correlació entre el nombre d’hores acumulades de pràctica meditativa i els canvis en l’activitat cerebral.

Pel que fa al seu ús en nens i adolescents, hi ha molts programes desenvolupats i pensats per a nens i adolescents. Tanmateix, s’ha començat a aplicar a les escoles amb resultats molt positius.