QUÈ ÉS EL TRASTORN NEGATIVISTA DESAFIANT?

El trastorn negativista desafiant (o TND) és un trastorn poc conegut entre pares i professors però té una prevalença entre un 2 i un 16% en la població. Es caracteritza per un patró recurrent de conductes oposicionistes, desafiants, negatives, irritables i hostils dirigides cap als seus pares, als companys de classe, als professors i altres figures d’autoritat. Aquest comportament ha d’estar present durant un període de 6 meses consecutius i amb una major intensitat en comparació amb els seus iguals.

Dins de l’actual manual diagnòstic dels trastorns mentals, el DSM5, està considerat dins de la categoria de Trastorns destructius del control d’impulsos i de la conducta.

L’edat d’aparició es situa a la infància, a partir dels 3 anys però l’edat més freqüent són els 8 anys (no es pot diagnosticar un primer inici a l’adolescència), més freqüent en nens que en nenes però aquesta diferencia desapareix en l'etapa adolescent. En relació al nivell sociocultural, és més freqüent en famílies d’estatus socioeconòmic baix, amb antecedents de trastorns de l’estat d’ànim, trastorn negativista desafiant, trastorn disocial, TDAH, trastorn antisocial de la personalitat o trastorn per consum de substàncies. També, és més freqüent en mares amb història de depressió i en famílies on han existit conflictes conjugals greus.

És important fer un diagnòstic diferencial amb:

a) TDAH: Es diferencien per la manca d’intencionalitat per no seguir les ordres i, a més a més, perquè no són tan freqüents les conductes desafiants;

b) Trastorn disocial: No es poden diagnosticar a la vegada. Aquest es caracteritza per la violació dels drets de les altres (robar, intimidar, destruir i atacar);

c) Trastorns del llenguatge: No hi ha conducta desafiant. Incapacitat per seguir les normes degut a una alteració en la comprensió del llenguatge.  

Per tant, quan parlem de nens i/o adolescent amb TND fem referència a aquells que mostren actituds discutidores, desafiants i són provocadors, enfadant-se i perden el control amb facilitat. Aquestes característiques interfereixen significativament en les seves relacions interpersonales, la seva vida familiar i en el rendiment escolar (encara tenint unes bones capacitats, el seu rendiment acadèmic baixa atès que no s’esforcen per obtenir millors resultats, no acceptan ajudes dels altres, es neguen a participar en les feines de classe i prefereixen solucionar els problemes per ells mateixos que amb ajuda dels altres). Les conseqüències que trobem a aquest estil de conducta es veuen reflectides en una baixa autoestima (o exaltació) i un baix nivell de tolerància a la frustració, ànim deprimit i explosions de conducta. És de gran importància fer un diagnòstic i una intervenció precoç per evitar possibles patologies de major complexitat en un futur (com, per exemple, un trastorn disocial).

INTERVENCIÓ EN TND

La intervenció l’orientarem cap a la psicoeducació, però és molt freqüent preferir anar per la “via ràpida” i combinar la teràpia amb una alternativa farmacològica ja que s’obtenen resultats de forma immediata (tenir en compte els possibles efectes secundaris).

En els casos de TND, no podem centrar-nos només en els problemes de conducta que presenten els nen ja que aquests són la punta de l’iceberg del trastorn. És a dir, haurem d’estar atents a altres aspectes rellevants de la vida del nen i endinsar-nos més enllà del que veiem superficialment. Per tant, i per poder treballar i definir els objectius de la intervenció, tindrem presents tots els aspectes que envolten el cas. Haurem de valorar quin és l’origen del problema i identificar els diferents factors de risc de cada nen/a. Serà de vital importància, valorar els possibles antecedents familiars  (sobre tot, dels pares), els estils educatius i de relació establerts a la família i, per últim, els factors social de risc del passat i els que es troben presents en el moment de realitzar la intervenció (com, per exemple, famílies desestructurades, entorns marginals o desatenció a la infància).

La intervenció haurà de centrar-se a nivell personal però, també, a nivell familiar i acadèmic. Tindrà com a objectiu, l’assoliment d’un comportament adequat per l’edat i el context del nen, donant les estratègies i recursos necessaris, tant a l’escola com a la família, per tal de garantir un correcte funcionament del reforç i extinció de conductes i, d’aquesta manera, disminuir el possible deteriorament clínic del nen/a. Un altre objectiu de la intervenció serà no exposar a la persona a patir un risc futur i que això es tradueixi en un trastorn de conducta o de personalitat antisocial.

SI TENIU ALGUN DUBTE O CONSULTA NO DUBTEU A POSAR-VOS EN CONTACTE AMB EL NOSTRE EQUIP PROFESSIONAL, US ATENDREM DE MANERA PERSONALITZADA