Espai Psique (Antic Aprèn+)

Una de les principals preocupacions dels pares és que els seus fills siguin feliços, però, els nens saben gestionar les emocions? Saber els que els hi passa? Doncs ha de ser el primer pas per poder estar bé i aprendre dels moments que ho estem. Una de les tasques principals per poder ensenyar als nostres fills a gestionar les emocions és sentir-les, tant aquelles que ens generen benestar com les que, a priori, no ens en generen. Per tant, els pares s’han d’emocionar, han de riure i també han de plorar. “Reconèixer les emocions com a adults és un procés i un aprenentatge que ens serà molt útil com a pares, ja que ensenyarem als infants a identificar-les”, detalla el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Francesc Núñez, expert en sociologia de les emocions. Per tant, “amagar els estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per afrontar les seves pròpies emocions”, alerta la psicòloga de la UOC Noemí Guillamón. Com podem fer-ho? Amb natural

Ja és prou complicada la decisió de separar-se, però encara ho és més si hi ha fills en l’equació. Una de les causes del malestar dels infants en aquestes situacions es deu a com els hi comuniquem. Una comunicació adequada pot fer desaparèixer les falses creences sobre la seva responsabilitat en la separació o el sentiment d’abandonament. Un dels dilemes que es sol presentar és: deixo la parella assumint que “trenco” la família i per tant tindrà efectes negatius en els nens o continuo encara que la relació no funcioni pensant que aquesta situació beneficiarà als infants. Aquesta decisió és molt personal, però si la comunicació és correcta una separació no porta en si mateixa problemes als nens.                        Com li comuniquem? En primer lloc cal deixar clar que la ruptura de la parella no comporta cap ruptura com a pares. El nen no ha de saber els motius concrets ja que no li reporta cap benefici. Per altra banda, aquesta és una informació que el pot posic

Introducció L’eliminació dels desfets corporals és una funció bàsica que es realitza instintivament des de que naixem. Aquest procés evolutiu normalment s’extén fins els 4-5 anys que és quan el nen va adquirint una sèrie d’aprenentatges que s’acaben consolidant com a hàbits que, de forma seqüencial, conduiran al control d’esfínters, tan de dia com de nit. És en aquest moment on el nen “ deixa de ser un nadó ”. La seqüència que se segueix és la següent: La fecal nocturna durant el son s’adquireix el control fecal diürn. Finalment el control nocturn de la orina que és el que més sol tardar en aconseguir-se. Tot depèn tant del propi nen/a com de les actituds i pautes educatives dels pares. El més normal és que comenci als 18 mesos i s’acabi adquirint entre els 3 i 5 anys,. Passats aquests moments evolutius, la falta del control urinari ( Enuresi ) o fecal ( Encopresi ) es considera problemàtica. Què pot succeir si no es tracta el problema? Pot afecta